agrensis logo
gespa

Gespes

La família de les gramínies està composada per aproximadament 700 gèneres, i de 8.000 a 10.000 espècies diferents. Podem trobar-les tant al litoral com a altituds superiors a 3000 m, forman prats, estepes, pampes, sabanes, etc. Pertanyents a la classe de les monocotiledònies, la majoria de gramínies utilitzades per jardineria al nostre país no romandran verdes tot l'any únicament amb les condicions climàtiques. Per això haurem de tenir cura del reg, aportacions d'adob i esmenes del sòl així com possibles tractaments preventius i curatius. No totes les varietats de gespa requeriran les mateixes atencions ni ens donaran la mateixa qualitat. No obstant, una de les garanties per a tenir una gespa en condicions serà proporcionar-li un volum suficient de terra que possibiliti un desenvolupament òptim de l'arrel. Això serà determinant en els casos que la planta està sotmesa a condicions extremes o estrès, ( temperatures elevades, manca d'aigua, trepitjades constants, malalties o plagues, etc).

 

 

La sega

 

El reg

 

La fertilització

 

Els fongs

 

Les plagues

 

Les males herbes

 

L'escarificat

 

El recebat

 

L'airejat

 

Ressembrat

 

Morfologia

 

Varietats

 

Claus d'identificació

La sega

La sega és una de les operacions més importants dins del manteniment de la gespa i serà essencial per obtenir un tapís vegetal dens i regular

L’alçada de tall dependrà en gran mesura del cultivar. En general, les agrostis podran ser tallades a alçades fins i tot inferiors a 0,5 cms, en canvi la festuca alta no es podrà segar per sota dels 4cms.

És importantíssima la relació directe entre alçada de tall i el desenvolupament radicular. Una alçada òptima, que variarà segons l’espècie i el microclima que tingui, permetrà augmentar el desenvolupament de les arrels i les tiges noves, la seva turgència, la finor de les fulles, la densitat i l’aspecte estètic.

Per contra, alçades de tall excessivament baixes provocaran disminucions de la síntesi de les substàncies orgàniques, de la resistència a les malalties i en definitiva del vigor de la gespa.

La freqüència de la sega vindrà determinada per la velocitat de creixement de les fulles, les condicions medioambientals, l’alçada de tall, el tipus i utilització de gespa, i també de la segadora emprada.

Generalment, si l’alçada de tall és baixa, la freqüència serà alta. Així en un green de golf on estarem segant a alçades de 3-5mm, la freqüència de tall acostumarà a ser diària. En canvi en un jardí compost per Poa del prat a una alçada de 35 a 50 mm, ens podrà demanar una freqüència de tall de 4 a 8 dies en funció del seu creixement.

No totes les varietats permeten una sega igual de neta. Per exemple, el ray-grass anglès poseeix unes tijes fibroses i rígides que són més difícils de tallar, a menys que les cutxilles no estiguin ben esmolades. Per contra, les agrostis, o les poes, permeten un tall molt més net.

Especialment en jardins de petites i mitges dimensions, i on la freqüència de tall superi els tres dies, es recomenable la retirada de tots els residus de la sega.

Si no ho fem així, es crearà un "thach", superfície de palla seca entre la terra i el coll de la tija, que ens presentarà, a la llarga, series dificultats. Per una banda, interceptant l’aigua de reg que hauria d’anar destinada a les arrels (Pensem que aquesta palla té una capacitat d’emmagatzematge d’aigua molt elevada). Per altra banda, provocarà una elevada humitat al coll de l’arrel, punt molt sensible a possibles emfermetats criptogàmiques.

Respecte als tipus de segadores més comunes, trobarem les rotatòries, suficients per gairebé qualsevol tipus de gespa, les helicoidals, especials per alçades de tall molt petites i talls molt nets.

Consells per una bona sega:

Si la gespa està molt alta, no la tallarem mai de cop, sinó que ho farem en varies tallades.

Mantindrem la ganiveta sempre amb bon estat, ben esmolada, i la talladora haurà d’estar a plena potència, per aconseguir un tall el més net possible.

Intentar sempre conèixer quina és l’espècie dominant i no segar-la mai per sota de la seva capacitat de reacció. És més sana una herba un xic alta que no pas una d’excessivament baixa.

Tenir cura de no acostumar-nos a segar la gespa quan aquesta estigui mullada.

Si volem tenir una gespa de qualitat, i no volem tallar-la molt sovint, haurem de recollir la gespa segada.

El reg

Serà essencial que reparteixi l’aigua homogèniament per aconseguir una gespa uniforme. És a dir, que la pluviometria sigui constant a gairebé tota la superfície.

La quantitat d’aigua necessària en cada regada tan sols dependrà de les característiques físiques de la terra ( tant per cent d’aigua capaç d’absorvir ) i de la quantitat de terra abastable per les arrels( profunditat ). Si reguem més desaprofitarem l’aigua, i si ho fem menys no afavorirem que la planta desenvolupi tot el seu sistema radicular en profunditat.

En canvi la freqüència dependrà del tipus de gespa que hem escollit i de les condicions meteorològiques del lloc ( paràmetre que es resumeix en l’evapotranspiració potencial ).

En el nostre clima és indispensable que tinguem un sistema de reg automàtic si volem tenir una gespa amb unes mínimes condicions estètiques, i no volem ser uns esclaus del jardí durant l’època estival.

Un reg automàtic constarà; d’un programador (des d’on podrem controlar el temps de reg i la freqüència de les diverses zones en que haurem dividit el jardí), d’una o més electrovàlbules i de la xarxa de difusors, aspersors, turbines, goters o tubs d’exhudació amb que aportarem aigua a les plantes.

Encara que n’hi ha d’electromecànics i d’hidràulics, els programadors més extesos han estat els electrònics. D’aquests n’hi ha d’una estació ( acostumen a incorporar vàlvules de rosca, poc recomanables, o bé de membrana ), i de dues o més estacions( aquests tots acostumen a controlar electrovàlvules ).

Normalment els programadors ens permeten programar les hores de reg, de més d’una al dia (necessària per l’implantació de la sembra), a una cada varios dies (reg durant els mesos d’hivern). També podrem controlar els intervals de reg de pocs minuts a varies hores ( sistemes de reg per goteig). Amb tots podrem fer regs espontanis o manuals, i serà imprescindible la presència d’una petita bateria o una pila, per tal d’evitar la pèrdida de memòria davant d’una interrumpuda de la red elèctrica. Serà força útil la possibilitat de mantenir el programa inactiu durant un o varios dies especialment en dies de pluges intenses. També hi podrem acoplar sensors de pluja, d’humitat atmosfèrica o del sòl, que ens faran de commutador per anular els regs fins que la humitat arribi a un nivell prefixat. Finalment podem trobar programes de software que ens poden controlar extensísimes àrees de reg, i programadors que s’alimenten d’energia solar.

Respecte a la manera d’aportar l’aigua al jardí, sigui amb difusors, goters, tubs d’exhudació, etc. és molt important conèixer quina serà la distribució final dels elements del jardí, i quins seran aquests elements. Sabent quina serà la geometria del jardí i quines les necessitats hidriques de cada part, podrem planificar quines seran les zones o estacions de reg individual, i quins tipus d’aportadors d’aigua necessitarem. Tampoc caldrà oblidar l’orientació de la casa, que ens determinarà zones amb ombra i altres amb sol. Les pendents o inclinacions del jardí, la orientació més usual del vent i la seva intensitat, els pasos o camins de peatons. Les zones que no es podran regar (pareds de les cases, trampilles d’aireació, etc.). Els tipus de terra, més o menys permeables. En definitiva, es molt important haver fet el disseny del nostre jardí abans de voler projectar el sistema de reg.

Els aspersors i les turbines són els més utilitzants en grans àrees de gespa. Una turbina pot abarcar entre 75 i 600 m2 . Això no voldrà dir que tota l’àrea regada tindrà la mateixa pluviometria, és a dir que caldran més turbines per a la mateixa àrea.

Els difusors s’acostumen a col·locar en zones petites o mitjanes ( arcs regulables fins a un màxim de 4,5 m de radi ), i s’ha de tenir en compte la seva incapacitat de mullar les zones situades immediatament sota seu, el que comportarà la necessitat de solapar-los.

Últimament s’ha experimentat en sistemes de reg subterrànis (per goteix o per tub d’exhudació) i per bé que presenten característiques molt favorables com són l’aportació directa a les arrel i el baix consum d’aigua, presenten l’inconvenient de ser sistemes menys introduïts en el mercat i de proporcionar avals més recents de fiabilitat i durabilitat.

 

La fertilització

En la fertilització intervénen tres principals elements, el fósfor (P), el Nitrògen (N), i el potasi (K). A part hi han elements com el calci (Ca), el magnesi (Mg) i el sofre (S) que hi intervénen en menys quantitat. Finalment en menor quantitat, però jugant un paper fonamental dins del metabolisme, hi ha els anomenats oligo-elements, com el ferro, el zenc, el coure, el manganès, el bor o el molibdè.

El nitrògen, el més important dins de l’adobat de gespes, és el responsable del color, del vigor i d’una gran part de la bona salut de les gespes. Una carència d’aquest comportarà colors apagats i esgrogueïts i una disminució en el desenvolupament radicular. En canvi l’excés de nitrògen pot també arribar a ser altament tòxic per les plantes, provocant colors verds molt intensos, una reducció del vigor, proliferació de certes malalties criptogàmiques, sensibilitat al fred i al calor, i en un cas extrem la mort de les plantes.

El fósfor és imprescindible en els primers estadis de creixemente de les llavors. Una carència de fósfor es traduïrà en un follatge més fosc, més estret i enrotllat, així com l’aparició de pigments vermellosos.

El potasi permet una economia d’aigua a les fulles, al disminuir la transpiració de la planta, augmentarà la seva resistència al fred, a les malaties i a la resistència al trepig. La seva carència produïrà densitats de cobertura febles.

El calci és indispensable pel creixement vegetatiu, i la seva carència pot originar disminucions en el sistema radicular i l’aparició de taques necròtiques a les fulles.

El magnesi és necessari per a la sintesi de clorofila i afavoreix la migració del fósfor a les llavors. Una carència de magnesi pot aparèixer quan hi han grans quantitats de potasi, i a l’inrevés.

El sofre reforça la coloració de la gespa especialment a l’hivern, i augmenta la resistència al fred i a la resistència a les malalties.

 

 


ecoagrensis articles treball links


Google
Cercar Internet Cercar www.agrensis.com